i
hi havia magranes, pomeres, aranges
hi havia noguers i ametllers silvestres
hi havia una gorja d'oliveres
rebentant de fruits,
i hi havia un munt de llagosta
a cada pas del camí
la Serra d'Espadà oferia
el seu jardí de les llavors
dels seus fills impregnada,
llum reflectint-se
com aigua en les geometries
que esplèndides aranyes dibuixaven de planta a roca,
de tronc a branca
espill de l'art primari
i a més, tan diamantí,
la compleixa perfecció de lo senzill
la mà invisible d'un artesà del amor
sempre al jardí, junt
al cant dels pardals embrancats,
els crits, les rialles dels menuts
com primordial celebració
a la falda generosa d'una terra
exultant: Eslida de carrers estrets
com serps muntanya amunt
al sol que esplende el migdia
la foscor habita la casona:
Eslida encara dorm sota
el vel muntanyós
ofega el silenci cada pas
quan descendeixes el vessant,
carrers de gent buides, plenes
de plantes la llum blavosa
de la mar propera que cantó
a cantó es va apoderant
de les parets, del campanari,
de les crestes muntanyoses
a Ca Paquita s'atura el temps
en un café; altres corren darrere
d'ell, a peu, en bici,
s'endivina el groc solar
al alçar la vista un cop més,
l'alegre llum del retorn, del retrobar
els teus al caselot
il*luminat
en
la plaça de l'església parlotegen
els
llauros rebentat en mà:
la
casa de la cultura tanca
el
lloc mirant la vall
per
damunt, la
xarrameca
d'una bandada de merles
acompanya
els llauros sorneguers,
la grossa campana posa
la
garlanda acústica, de tant en tant, a
este cercle rústic
algun
gat matiner i els sempiterns teuladins entren i
ixen per alguna voluntat harmònica del
moviment, de ritme en la vibració particular
d'este
temps, este cercle
amb
piràmide inclosa
els
meus muscles són ara
les
muntanyes amagant arborades,
el
mar en la Plana
No hay comentarios:
Publicar un comentario